diferències entre oral i escrit

Resum del contingut del dossier entregat a COED CASSANY, D. (1987). Descriure escriure. Barcelona. Editorial Empúries.

DIFERÈNCIES ENTRE ORAL I ESCRIT.

La comparació entre els codis es pot fer comparant les situacions de comunicació oral i les escrites a fi d’identificar les característiques pròpies de cada grup. (el receptor comprèn el missatge al mateix temps que el diu l’emissor) l’escrita és diferida (el lector tarda bastant a poder llegir l’escrit que ha fet l’autor). Característiques contextuals: es refereix al context. En segon lloc podem comparar les característiques gramaticals.
No existeixen situacions de comunicació exclusives de l’oral i de l’escrit. En l’actualitat el desenvolupament tecnològic dels darrers anys ha equiparat els dos codis.

DIFERÈNCIES CONTEXTUALS.


CANAL ORAL:

-Canal auditiu.

-El receptor percep successivament els signes del text.

-Comunicació espontània. Pot rectificar però no esborrar el que ha dit. El receptor està obligat a comprendre el text en el moment.

-Comunicació immediata en el temps i l’espai.

-Comunicació efímera. Els sons només són perceptibles el temps que duren en l’aire.

-Utilitza molts els codis no verbals: vestits, moviments, l’espai de la situació.

-Hi ha interacció durant l’emissió del text. L’emissor veu la reacció del receptor i pot modificar el seu discurs segons aquesta.

-El context extralingüístic té un paper molt important.


CANAL ESCRIT:

-Canal visual. El receptor llegeix amb els ulls el text.(capacitat de transmissió d’informació superior).

-Els percep simultàniament.

-Comunicació elaborada. Pot corregir i refer el text sense deixar rastres. El lector pot escollir quan vol llegir i com ho vol fer.

-Comunicació diferida en el temps i l’espai.

-Comunicació duradora. Les lletres es graven en un suport estable i perduren.

-Els utilitza poc (la disposició de l’espai i el text).

-No hi ha interacció durant la composició.

-El context és poc important. L’autor el crea a mesura que escriu.


DIFERÈNCIES TEXTUALS


CANAL ORAL
Adequació:

-Tendència a marcar la procedència dialectal de l’emissor. Ús freqüent de varietats dialectals.

-Usos privats.

Coherència:

-Selecció menys rigorosa de la informació.

-Més redundant.

-Estructura del text oberta.

-Estructures poc estereotipades: l’emissor té més llibertat per elaborar-les com vulgui.

Cohesió:

-Menys gramatical.

-Utilitza molt elements paralingüístics (canvis de ritme…)

-Utilitza força codis no-verbals.

-Freqüència alta de referències exfòriques (referides al context: tu, jo, aquí..)

Gramàtica: fonologia i grafia.

-Incorpora formes pròpies dels usos espontanis i ràpids: contraccions, elisions..

Gramàtica: morfologia.

-Prefereix solucions poc formals.

Gramàtica: sintaxi.

-Tendència a oracions simples i breus.

-Freqüència alta d’anacoluts i frases inacabades.

-L’ordre dels elements és força variable.

-El•lipsis freqüents.

Gramàtica: lèxic.

-Prefereix lèxic no marcat formalment.

-Freqüència baixa de mots amb significats específics.

-Accepta la repetició lèxica.

-Ús de proformes i hiperònims en funció de mots jòquer: (fer, fotre...)

-Ús de tics lingüístics o mots paràsit.

-Ús de mots crossa: mots o expressions usats repetidament, que van falcant el text (vull dir, aleshores...).

-Ús freqüent d’onomatopeies, frases fetes, refranys...


CANAL ESCRIT:

DIFERÈNCIES CONTEXTUALS:
-Canal visual. El receptor llegeix amb els ulls el text.(capacitat de transmissió d’informació superior).

-Percep simultàniament els signes del text.

-Comunicació elaborada. Pot corregir i refer el text sense deixar rastres. El lector pot escollir quan vol llegir i com ho vol fer.

-Comunicació diferida en el temps i l’espai.

-Comunicació duradora. Les lletres es graven en un suport estable i perduren.

-Utilitza poc els codis no verbals (la disposició de l’espai i el text).

-No hi ha interacció durant la composició.

-El context és poc important. L’autor el crea a mesura que escriu.

DIFERÈNCIES TEXTUALS

Adequació:
-Tendència a neutralitzar les marques de procedència de l’emissor. Ús freqüent de l’estàndard.

-Usos públics.

Coherència:
-Selecció molt precisa de la informació.

-Menys redundant.

-Estructura tancada: respon a un esquema planificat prèviament per l’autor.

-Estructures estereotipades: frases fetes...

Cohesió:
-Més gramatical (signes de puntuació...)

-Utilitza pocs elements paralingüístics (tipologies diverses: negreta, cursiva...)

-Utilitza pocs codis no-verbals.

-Freqüència alta de referències endofòriques (referides al mateix text: ell, aquell, meu...)

-Gairebé no incorpora formes pròpies dels usos espontanis i ràpids.

Gramàtica: morfologia.
-Usa solucions formals també.

-Estructures més complexes i desenvolupades.

-Absència d’anacoluts i frases inacabades.

-Ordre més estable.

-El•lipsis menys freqüents.

-Tendència a usar lèxic marcat formalment (ràpidament).

-Freqüència molt alta.

-Tendència a eliminar la repetició lèxica amb sinònims.

-Tendència a usar els mots equivalents i precisos.

-Absència d’aquests elements.

-Tendència a eliminar-los.

-Ús molt escàs.

RELACIÓ ORAL-ESCRIT

Gerard Vigner (1982) analitza la qüestió des de l’òptica de la dialèctica de la llengua i presenta 3 models:

1. ESCRIT TRADICIONAL

-L’escrit és objecte exclusiu d’aprenentatge.

-Es refusa qualsevol model oral.

-Mètodes gramatical i de traducció

2. L’ESCRIT, CODI SEGON

-És objecte primer i primordial.

-S’aprèn l’escrit per transcriure l’oral.

-Mètodes àudio-visuals.

3. L’ESCRIT, LLENGUA

-L’oral i l’escrit són autònoms.

-Aprèn a comprendre i pro-duir textos orals i escrits.

-Enfocament comunicatiu.


En la concepció tradicional, l’escrit constitueix el model normatiu que cal aprendre i seguir. “Llengua i escriptura són dos sistemes de signes distints: l’única raó de ser del segon és representar el primer” (vigner)

Finalment, la tercera concepció considera que l’oral i l’escrit són dos codis diferents i autònoms que vehiculen la mateixa llengua.

En el model dependent, es considera l’oral com la manifestació primera del llenguatge, i l’escrit com una mera transcripció gràfica del primer. Els principals arguments són el filogenètic (l’oral va aparèixer històricament molt abans que l’escrit) i l’ontogenètic (els nadons adquireixen fàcilment i de forma natural l’oral, mentre que han d’estudiar conscientment per aprendre a llegir i a escriure). Creuen que l’oral és la manifestació natural del llenguatge i l’escrit un simple calc natural. Scinto afirma que l’oral i l’escrit necessiten un context cultural per desenvolupar-se i per ser apresos.

En el model independent, elaborat per lingüistes de la Glossemàtica, diuen que l’oral i l’escrit són absolutament independents, són dues de les possibles manifestacions amb què es pot expressar el llenguatge, però és difícil de defensar pels arguments del model dependent.

Finalment, el model equipol•lent (Cercle lingüístic de Praga) diu que l’oral i l’escrit tenen característiques estructurals comunes, tot i que desenrotllen funcions distintes i complementàries en la comunitat lingüística. Entre les característiques estructurals, destaquen la correspondència entre so i grafia, que permet transcriure l’oral a l’escrit i viceversa. Entre les funcions destaquen la preservabilitat i el grau de contextualització: l’oral desapareix i depèn del context situacional; l’escrit perdura en el temps i és autònom del context.

En resum, Vigner i Scinto defensen l’autonomia de l’escrit respecte de l’oral. Suggereixen que l’escrit no necessita de l’oral per expressar i comunicar idees, tots dos codis han de tenir un tractament equilibrat i independent en l’aprenentatge de la llengua.