Alexandre Jollièn

Avui, hem visualitzat una entrevista que s'havia fet fa uns 7 anys a Alexandre a la sala d'actes Blanquerna. Després d'haver llegit el seu llibre "L'elogi de la feblesa", i fer-ne un treball, hem pogut observar les dificultats que tenia Alexandre per a expressar-se, fins i tot per beure aigua, ja que ho havia de fer mitjançant una canyeta que li ficaven dins el got.
Les idees que n’he extret d’aquest sorprenent i admirable noi són:

• Donant oportunitats a les persones, en facilitem el seu progrés.
• Les adversitats eduquen més que les ajudes d’un científic.
• Com a professionals ens hem de posar al costat d’una persona que pateix una deficiència, hem d’intentar eliminar els handicaps i fer que tots puguem anar pel mateix camí.
• Tots som únic, i tots som anormals; per això som únics.
• Ser professor és una terrible i enorme responsabilitat, i s’ha de tenir exigència amb l’alumne, fins on l’alumne pugui donar, no fins on estigui còmode.
• L’escola és el lloc de la universalitat, ha d’atendre a tothom, ha de donar valors.
• L’educació no s’imposa, emergeix d’un diàleg.
• És important saber motivar, però perquè aquesta motivació augmenti, hem de saber els objectius pels que estem lluitant.
• L’esforç pot salvar una vida.
• Hi ha d’haver diàleg entre alumnes, i també entre pares. El mestre ha de sensibilitzar tots els pares.
• Integrar a l’escola, també vol dir donar amics no només dins l’escola, sinó també fora i evitar així la integració artificial.
• Un professor no s’ha de limitar a l’ensenyament. No s’ha d’emmascarar per fer la seva funció. (Els mestres que més l’han ajudat a ell, l’Alexandre, són els que no posaven una distància terapèutica).

Algunes de les dificultats d’aprenentatge segons Jollièn són:
1. Tenir la motivació de seguir lluitant.
2. Comprendre per què fer l’esforç.
3. Comprendre perquè el professor exigeix tant.
Les dificultats són també part del mètode. Sovint, molts professionals volen veure l’autonomia d’algú amb dificultats, però estar integrat vol dir demanar ajuda.
Quan Alexandre volia estudiar Filosofia, tots els experts li deien que no ho fes, en canvi els seus pares li van fer costat en tot moment. Això vol dir que els pares moltes vegades estan desarmats davant l’educació dels seus fills, però s’ha de valorar que tenen una relació vital amb una persona que pateix discapacitat.

• L’escola, hauria de ser un centre de conformisme, d’acceptació.
• L’alumne és un mestre per a l’educador, l’ensenyament no és unilateral.
• La confiança és necessària des que tenim 0 anys. Aquesta confiança pot ser amenaçada per la mirada de l’altre. Si tothom li diu “pobret”, que desgraciat, al final la persona ho acaba assimilant i deixa de lluitar.


En el cas de l’Alexandre, els amics van tenir un paper fonamental, ells li van mostrar el valor de l’ésser humà. Molta gent que ha viscut el fracàs, perden les opcions de sortir endavant, per por a tornar a fracassar. Aquí és un l’educador ha de donar valor al progrés i l’esperança.

Personalment, he al•lucinat amb aquest noi, amb la seva convicció en tot allò que diu. En la manera com ha anat avançant tot i els múltiples obstacles que la societat li ha posat davant. Com una persona que estava destinada a “enrotllar cigars”, a passat a escriure un llibre on s’estableix un diàleg amb Sòcrates, on parla de filosofia i sobre la seva condició, i sempre amb una mirada molt realista i crítica i a tenir una carrera universitària.
Tot i això, tot i a les seves experiències, els seus problemes físics i de parla, i a tenir-ho tot tan clar, Jollièn no perd mai el sentit de l’humor i sovint dedicava una rialla. A vegades ens n’oblidem que hi ha persones així, que amb el seu esforç, superant tot el que se’ls posa per endavant, aconsegueix triomfar i dónar-nos a tots una lliçó moral i de superació.
Realment, m’he quedat molt gratament impressionat amb aquest personatge.